Març de 1945, Hongria occidental, a l'oest del Danubi i al nord del llac
Balaton. L'ofensiva Frühlingserwachen —«Despertar de Primavera»— és l'últim atac
alemany de la guerra, i al cap de pocs dies ja s'ha enfonsat: el desglaç ha
convertit la plana en un fangar on els carros pesants queden clavats.
L'escena recull el moment en què arriba l'ordre de retirada. Un Tiger II s'ha
aturat en un camí rural enfonsat, amb les roderes plenes d'aigua bruna. Un
oficial ha arribat camp a través en un Schwimmwagen, ha baixat al fang i parla
amb el comandant del carro, que l'escolta des de la cúpula sense acabar de
sortir. La resta de tripulants esperen sobre el sostre del motor, un d'ells
fumant. Ningú no corre: és una conversa breu entre homes que ja saben què els
diran.
La resta de la base és deliberadament buida. Un pal de telègraf amb un corb, un
bidó abandonat, l'esquelet d'un cavall mig enfonsat a l'herba morta i les
últimes restes de neu del desglaç. El que explica el diorama no és un combat,
sinó el final d'alguna cosa: una plana desolada, fang fred i una ordre que
arriba tard.
El Tiger II acabat, fotografiat sobre la taula abans de muntar-lo al diorama. Camuflatge de tres tons aplicat a pinzell amb les vores difuminades, el número tàctic 112 en contorn blanc i el desgast ja posat: pols clara als baixos i als faldons, i rovell als escapaments i a les baules de recanvi de la torreta. Una volta completa per comprovar que el camuflatge funciona des de tots els angles.
L'Erbsenmuster de les Waffen-SS, taca a taca i a pinzell. Primer els pantalons, amb la figura encara en gris, i després la jaqueta amb caputxa. Les taques es van afinant en passades successives: la primera versió queda tosca i freda, i acaba en un dibuix més petit, més càlid i amb el contrast abaixat. Cada peça es pinta solta, subjectada amb unes pinces o clavada en un tap amb massilla, per poder arribar a tots els plecs.
El de a peu, el que porta l'ordre. Jaqueta negra de panzer sobre pantalons de camuflatge: el negre no es pinta mai de negre, s'aixeca amb grisos fins que els plecs es llegeixen. Després les espatlleres, el cinturó i la cartera de mapes.
Cada cap se separa del cos i es pinta a part, clavat en un escuradents: és l'única manera d'arribar bé als ulls i de poder girar-lo cap a la llum. De la resina nua a la carnació base, les ombres, els ulls i la gorra. Són quatre mil·límetres de cara, i és on es guanya o es perd la figura.
El segon tripulant del Königstiger, assegut sobre el sostre del motor, i la parella del Schwimmwagen: el conductor amb la capa blanca d'hivern i l'escorta amb el subfusell. El blanc tampoc no es pinta de blanc: s'embruta amb terra i fang fins que sembla roba feta servir al març.
Muntades sobre el carro i el cotxe. Aquí es comprova el que de debò importa: que les mirades es creuin, que les postures expliquin una conversa i que cap figura no en tapi una altra des dels angles de visió bons.
Comparteix la teva opinió o pregunta. Els comentaris es revisen abans de publicar-se; si deixes el teu correu, no es mostrarà.